Sort que tinc molta feina aquests dies i els alumnes reclamen la meva atenció. Dic que tinc sort d'això perquè estar enfeinat sempre ajuda a disoldre les cabòries. Qui té feina no pentina gats. Quan hi ha coses a fer, les hores t'empenyen i no hi ha temps per a capficar-se. Ho dic perquè després de les crítiques que han aparegut tindria motius suficients per capficar-me. I ja m'agrada aprendre. Però confesso que les crítiques a la novel·la em costen de seguir. Em desorienten perquè no acabo d'entendre què és el que no funciona i perquè a molts lectors els agrada i se'n senten atrapats i, en canvi, als entesos els avorreix i no els interessa gens. Sort que alguns lectors s'atreveixen a fer-me arribar la seva opinió. M'han servit molt els comentaris que m'han arribat per correu o de paraula. Gràcies. I malgrat tot, com que jo vaig treballar seriosament quan l'escrivia, segueixo defensant-la malgrat sigui la meva primera novel·la. Mostro al blog l'última crítica que s'ha editat. Va sortir al diari Avui i la signa en Xavier Pla. És dura.
Increïble. Per començar, el 80% de la crítica el dedica a explicar l'argument fil per randa. Sort que no la vaig llegir fins que vaig acabar el llibre. I si no fos per això, pensaria que no l'ha llegit. Ritme lent? Jo me l'he llegit en dos dies perquè no el podia deixar. La longitud dels capítols era ideal per poder-lo aparcar en qualsevol moment sense perdre el fil. Tots els personatges angoixats? Torno a posar en dubte que hagi llegit el llibre...
ResponEliminaGràcies Marta per deixar-me escrit el teu comentari.
ResponEliminaHi ha més lectors que m'han dit que el llibre també els havia enganxat, que no troben que el ritme sigui lent i que hi ha personatges molt esperançadors. Celebro que la distribució per capítols et facilités la lectura i em reconforta que t'hagi agradat.
Dolors